Tan preciosa com mai

30 d'octubre de 2018





L'hivern ha arribat
i ja és la tercera vegada.


Passejo per la bonica Barcelona.
(tan teva)
Fulles al terra i castanyes a cada cantonada.
Els carrers buits i les cafeteries plenes.
(tan meva)

Tots ben abrigats.
Escolto crits i rialles.
El nas congelat i
les mans ben tapades.


Vaig amb presses,
com sempre.
Ja veus, això no ha canviat.

El teu riure s'apropa
i la teva calor cada cop és més forta.

La Mireia em saluda de lluny:
'Quan de temps!
Ei, mireu qui ha vingut!'


Res més recordo, només tu.
El teu somriure i
la teva mirada.

'Tan preciosa com mai'
dius amb veu calmada.

Els ulls s'omplen de llàgrimes.
La vergonya, ben amagada.

'T'he trobat a faltar,
on erets?'
res surt, però.

I així,
de sobte,
tot es torna a esborrar.

Carai!
El cor em dóna un salt
i un raig em desperta.


Si us plau,
no t'en vagis mai.